LIVE-WEBCAST

Suicidi a través d’Internet

Als EUA, un noi de 19 anys s’ha suïcidat davant d’un públic en xarxa. Els espectadors del Live-Webcast van arribar encoratjar el jove (…). Això es una simplificació dels fets –i, tot i això, en mostra els riscos. Per Frank Patalong més… [ Forum ]

La notícia m’ha sobtat més que d’altres semblants, com els vídeos sobre vexacions i pallisses que alguns imbècils pengen a Internet. M’he parat a pensar perquè, i he arribat a la conclusió que el que més m’ha sobtat és que el noi es va suicidar en directe. Els espectadors a la pàgina justin.tv no van veure un vídeo d’una cosa que havia passat per després parlar-ne. Estaven presents (des de les seves pantalles, però presents) en el moment de la mort: els espectadors participaven de l’esdeveniment, van ser actors dins d’aquest espectacle macabre escrivint comentaris des dels seus teclats i assistint passius a la mort del noi sense fer res més que escriure comentaris i no desenganxar-se de la pantalla dels ordinadors.

Més endavant, el periodista diu que alguns dels que l’encoratjaven o feien perquè no creien que el noi es suicidés: el jove havia anunciat ja altres vegades que es mataria i no ho havia fer.

A part d’aquesta versió macabra i 2.0. del conte del pastor i el llop, la notícia m’ha plantejat algunes preguntes. 

Fins a quin punt és lògic que imatges que no es publicarien en cap mitjà tradicional apareguin a Internet?

Seria possible sancionar els espectadors d’aquest espectacle com es sanciona els pederastes que miren vídeos de nens a través d’Internet? (La identificació de l’usuari és fàcil a través de la IP). 

De moment aquestes dues preguntes. Si en teniu alguna altra o voleu discutir-les endavant (benvinugts un altre cop a Deontologia Professional…).

Primer apunt que té  veure amb l’assignatura: tenien guitarres (lògic) però no tenien manuals per aprendre a tocar (la idea era ser autodidacta). Vaig demanar pel manual que havia vist feia dos mesos i el dependent em va dir que ja no en publicaven (culpa, internet i els manuals digitals). 

Vaig arribar a casa amb la guitarra i sense guia i el meu germà em va parlar de Tocamela.cat, un portal de vídeos per aprendre a tocar la guitarra (amb lliçons que els usuaris carreguen, afinador online. A sota us poso una imatge amb link (la pàgina no té opció d’embed). Hi ha de tot, des d’Alegria dels Antònia Font a Englishman in New York. Au, espero que us agradi!

Hi ha l’opció de fer recordar a l’explorador les contrassenyes, però de tota manera acabem revisant un munt de serveis i xarxes socials diferents. Alguns ja han pensat com fer aquesta situació més còmoda. 

Fa uns dies em vaig inscriure a MTV Vídeo: t’inscrius a través del sistema Flux. El compte de MTV/Flux et permet entrar amb el mateix nom d’usuari i contrassenya a altres webs sense haver d’inscriure-t’hi (totes les que tinguin el mateix sistema). 

La segona proposta la trobo més interessant. Es tracta de Strands.

<embed src=”http://blip.tv/play/Adb7RZDhNA” type=”application/x-shockwave-flash” width=”720″ height=”510″ allowscriptaccess=”always” allowfullscreen=”true”></embed>

Com es veu al vídeo, Strands és una plataforma que et permet gestionar totes les teves xarxes socials. Un article d’El País en parla: l’empresa vol convertir-se en un buscador/organitzador des de la qual els usuaris gestionin totes les seves activitats socials online. Hem sentit mil vegades a parlar del caràcter social del web 2.0.: suposo que aquesta iniciativa o una de semblant tindrà èxit. T’inscrius a Strans, elegeixes els serveis que vols (facebook, tuenti, myspace, meneame, el que sigui) i allà t’apareixeran totes les actualitzacions, i un feed amb tot el que fan els teus amics (no només a facebook, sinó a cadascuna de les xarxes que utilitzen). 

Google s’ha fet d’or organitzant la informació a la xarxa: el cercador viu d’utilitzar l’accés a continguts d’altres com a plataforma publicitària. Si Strands aconsegueix rendibilitzar de la mateixa manera els continguts de les xarxes socials, els anirà prou bé: cada dia creix el nombre d’usuaris de xarxes socials.

Al web de Mediastorm s’hi poden veure les 23 peces que han produït. Molts dels documentals parlen de guerres (la d’Iraq, les violacions durant el genocidi a Ruanda) i duren entre 10 i 15 minuts. També hi ha un curtmetratge d’uns deu minuts: The Party, d’Eric Mayerson. Com va dir el fundador de Mediastorm en un article publicat al web d’Apple, l’objectiu principal de la productora-web és “crear un lloc per a històries interessants, particularment que siguin profundes i dominades pel poder de la fotografia”. Un lloc on els fotoperiodiste puguin produir les seves creacions sense límits de temps.

Brian Storm segueix com a president d’una petita productora que va fundar després de deixar Corbis. De moment ha guanyat un Emmy.

El fracàs del Tractat de  Lisboa a Irlanda ha tornat a frenar la construcció de l’Europa política. La Unió Europea apareixerà d’aquí poc més o menys unida a la reunió on s’intentaran redefinir les normes financeres mundials, però la construcció de la UE com a ens polític i cultural segueix estancada.

D’altra banda, estic convençut que les noves tecnologies són les que permetran la consolidació d’un europeisme polític, d’un sentiment de pertinença i una voluntat comuna a tots els països europeus. No serà un procés curt, però no dubto que es produïrà amb el temps. La realitat del sistema de comunicació social juga contra la construcció política de la UE: els diaris, les ràdios i les cadenes de televisió són essencialment nacionals. Els criteris de noticiabilitat són essencialment locals: se’ns informa per exemple que Espanya participarà a la cimera financera a Washington, però a la majoria dels mitjans catalans i espanyols se’ls refot quina serà la postura conjunta de la comissió europea. I així amb la majoria de notícies. Les notícies europees no deixen de ser reculls de directives del parlament i poc més.

Igual que TV3 va ser una eina decisiva en la construcció nacional catalana després de la transició, Internet conté les eines per crear un moviment europeista es comuniqui eficaçment per les següents raons:

- Internet permet que sorgeixin grups d’interès més enllà dels interessos geogràfics dels mitjans nacionals/locals.

- Internet permetrà amb el temps un diàleg més fluït amb els ciutadans, que no seran només votants cada quatre anys.

- Internet farà que sorgeixin líders a Europa amb vocació de dirigr-se a tots els europeus (potser d’aquí molt temps, però crec que acabarà passant). Les estructures de poder i els partits es redefiniran també.

El govern nord-americà electe ja ha començat a experimentar en la política 2.0. després de guanyar les eleccions amb una pàgina en què es relacionarà directament amb els seus públics: ahir a La Vanguardia, un article avisava de la potència que tenia la base de dades que Obama havia aconseguit durant la campanya. Els inscrits podran mobilitzar-se i estar en contacte molt més fàcilment, prescindint del filtre dels mitjans. Amb el temps, sorgiran també a aquesta banda de l’Atlàntic líders 2.0., i entre ells, alguns que mirin d’avançar per aquest camí cap a una construcció europea bloquejada des de fa dos anys.

Chris De Wolfe, cofundador de MySpace, va declarar el 6 de Novembre en una roda de premsa a San Francisco que l’empresa està estudiant la viabilitat d’entrar al mercat dels reproductors de música per aprofitar la força de MySpaceMusic, una de les plataformes musicals online líders.

MySpace Music, creada en associació amb Sony BMG Music, Universal Music Group i Warner Music Group, s’ha convertit en la plataforma musical líder a Internet, amb més de 5 milions de grups i vuitanta milions de llistes de reproducció des del seu llançament. A més, ha modificat la indústria de la música. La plataforma s’ha convertit en alguns casos en el punt de llançament de diversos artistes i ara MySpace podria utilitzar la força social de la seva comunitat per competir amb Apple. 

DeWolfe va afirmar durant la roda de premsa que l’èxit de MySpace augmentava les vendes d’iTunes Store, la botiga musical d’Apple, des d’on els internautes es poden descarregar moltes de les cançons que els grups carreguen també a MySpace. En conseqüència, la creació d’un reproductor musical propi els permetria també beneficiar-se de la comercialització de les cançons i entrar en competència amb iTunes Store i Amazon, els líders en vendes de música digital. 

MySpace centraria la seva força en l’èxit social de la seva comunitat, on els seus usuaris poden descobrir, compartir i carregar nova música. L’empresa confia el seu lideratge com a comunitat social per entrar al negoci de la distribució de cançons i reproductors digitals i gunyar quotes de mercat a iTunes Store i Amazon, líders en el mercat.

MTV entra en el mercat de l’streaming musical

MTV ha creat aquesta setmana MTV Music, un catàleg online amb més de 16.000 vídeos ordenats i amb una qualitat superior a la de YouTube. La companyia ha confirmat que carregarà més vídeos al catàleg regularment. Amb la creació de MTV Music, la cadena ha entrat en el mercat de l’streaming musical per Internet i espera aprofitar els continguts per créixer en el mercat de les comunitats socials.

El principal avantatges de MTV Music enfront de YouTube és la qualitat dels continguts carregats. Tots els vídeos tenen la mateixa qualitat de resolució (més alta que els vídeos de YouTube) i són els videoclips oficials de les cançons. A més, tots els vídeos mostren el títol original, el nom de l’àlbum i la discogràfica.  A part, el web ofereix prestacions pròpies d’altres comunitats socials. Els vídeos es poden classificar per nombre de visionats i valoració, es permeten comentaris i permeten la funció embed, entre d’altres. 

Els moviments de MySpace i MTV apunten a un nou salt en el mercat musical  després que negocis com iTunes/iPod, YouTube o el mateix MySpace s’hagin consolidat: el mercat musical s’acosta un altre cop a una convergència entre els diferents suports i canals per arribar al consumidor 2.0.

A Itàlia, Beppe Grillo porta més de dos anys amb un blog que té com a un dels objectius despertar els italians contra la seva classe política.Té 60 anys, és genovès i un dels fenòmens mediàtics i polítics d’Itàlia des de fa temps. S’autodefineix com a còmic, i és també actor, activista polític i blogger. El seu blog és, segons Wikipedia, el primer en número de links entrants, i dels primers del món segons Technorati.

El juny del 2007, Grillo anuncia al Parlament Europeu, on l’havien convidat, la convocatòria del primer Vaffanculo Day (Dia A Prendre Pel Cul), que se celebra el 8 de setembre simultàniament a diferents ciutats italianes. L’acte principal se celebra a Bolonya, amb la presència. entre d’altres, del mateix Grillo.  L’acte és un èxit de masses i aconsegueix reunir més de 300.000 signatures per a proposar les següents lleis: entre d’altres, per inposar l’elecció directa dels candidats al parlament i prohibir que hi hagi polítics condemnats per delictes o en via judicial, com passa ara. I, sobre tot, canalitza el menyspreu de molts ciutadans contra la classe política del seu país.

En front del Change we can believe, el lema de Grillo (Vaffanculo) deixa clar que hi ha moltes maneres diferents de fer política a través d’Internet,  de la mateixa manera que Kennedy no és Berlusconi.

El vídeo és un extracte del segon Vaffanculo Day, aquest 2008. Recomano especialment el segon 2:50 (no cal traducció):

La importància del SEO

La popularitat de les cerques orgàniques a Internet (sobre tot a través de Google) han comportat, entre d’altres, l’aparició de la publicitat contextual. Serveis com Google Ad Sende ofereixen posicionar anuncis i, per tant, marques o productes, en base a paraules clau d’una cerca. En conseqüència, els anuncis amb sistema Pay Per Click són rellevants per a l’usuari que es cerca.

Tot i això, la gran majoria dels usuaris fan cas dels resultats orgànics que ofereixen els cercadors, els més rellevants per al cercador. És per això, que una estratègia de posicionament SEO que col·loqui una empresa al damunt de les llistes de resultats orgànics és més efectiva que les campanyes de PPC que fan aparèixer l’empresa o marca en els primers llocs dels enllaços patrocinats.

Baggot afirma que el blog té molts avantatges a l’hora de posicionar una marca. Alguns dels criteris que tenen els cercadors per considerar la importància d’un web per a una cerca són els títols de pàgina, les paraules clau (keywords), els enllaços que es reben d’altres webs, l’antiguitat dels webs que enllacen i la freqüència de renovació del web.

Títol de pàgina i keywords

Són dos dels criteris que els robots dels cercadors consideren més importants. Les pàgines web estàtiques tenen un nombre finit de pàgines i, per tant, de títols de pàgina. També hi haura en conseqüència un nombre finit de keywords per al lloc web. En canvi, els blogs poden generar contingut inifinitament i, com que s’hi generen constantment molts continguts, especialment textuals, hi ha un potencial molt més alt de insertar paraules clau en el text. Sempre cal tenir en compte que no es pot contaminar un text amb un excés de keywords inserides, d’altra banda.

Links, antiguitat i freqüència de renovació

Els webs que enllacen amb la nostra pàgina són especialment rellevants per posicionar-la. D’altra banda, la blogosfera es caracteritza per un alt grau de cites i enllaços entre bloggers: és molt més fàcil que algú enllaci a un contingut de qualitat del blog corporatiu que a la pàgina web comercial. Les marques amb blogs de qualitat obtindran més links i, en conseqüència, més rellevància en les cerques orgàniques.

D’altra banda, els robots dels cercadors també consideren l’antiguitat de l’enllaç com a factor positiu. Si l’enllaç es manté durant anys, per exemple, serà més valuós que un enllaç que té pocs dies i setmanes. Com que els blogs no eliminen continguts, sinó que n’afegeixen cronològicament i els arxiven, un enllaç d’un altre blog pot mantenir-se durant anys, sent més valuós per al posicionament de la marca.

Per acabar, Baggot esmenta un altre criteri important a l’hora de definir la rellevància dels webs (per exemple, el Page Rank de Google): els webs que es renoven constantment es consideren més interessants, perquè hi ha un compromís per part de l’emissor en el manteniment de web, i un interès derivat de l’aparició de continguts nous. I una de les característiques dels blogs és la renovació constant de continguts, a través de noves entrades, comentaris d’altra gent, etc.

En conseqüència, Baggot afirma que les empreses que crein blogs de qualitat sobre temes rellevants es posicionaran més amunt en les cerques orgàniques. Algunes empreses, com Nike, compten ja amb blogs en què es relacionen amb els consumidors. Personalment, crec que el blogging corporatiu és una tendència en expansió, degut als avantatges que generen a les empreses. Tant pel que fa a la relació amb els clients com als efectes positius sobre la rellevància per a les cerques orgàniques que les empreses decideixin.

La plataforma organitza cada any una acció mundial, en què conviden els bloggers a parlar d’un tema concret. L’any 2007 va ser el medi ambient, el 2008, la pobresa. El concepte es basa en la col·laboració col·lectiva: es tracta d’impactar els lectors de blogs sobre un tema concret a partir dels blogs que voluntàrtiament escrigui tothom qui vulgui. Blog Action Day demana que els bloggers parlin del tema sempre des del punt de vista del seu blog (si un blog és de tecnologia, podria parlar de l’impacte de les noves tecnologies per eradicar la pobresa; si és d’esport, d’accions esportives contra la pobresa, etc.). Des del web de la plataforma, s’hi poden fer donacions, entre d’altres. En conseqüència, Blog Action juga com a plataforma de comunicació, però sobretot compleix una funció política.

Política i Internet

Trobo interessant aquesta plataforma perquè més que traduir al mitjà digital les activitats polítiques, crea nous fenòmens d’acció política. Per traduir em refereixo a serveis i continguts que ofereixen alguns partits i institucions en format digital, però que compleixen la mateixa funció que en altres suports. El blog d’Artur Mas és innovador i està molt bé; tot i això, persegueix el mateix que una revista de partit: informar els possibles votants i militants i crear una imatge del partit i del líder.

D’altra banda, Blog Action Day pretèn redefinir les normes del joc polític. És un moviment global, estructurat a través d’Internet, sense líders i basat en la cooperació col·lectiva de tots els bloggers que ho desitgin. No s’adscriu a un corrent ideològic concret, tot i que té l’anglès com a llengua principal. Es tracta d’una plataforma d’usuaris per a usuaris (de ciutadans per a ciutadans) que s’uneixen per aconsegur un objectiu comú: en aquest cas, posar la pobresa en primera plana per un dia.

Crec que no trigaran a popularitzar-se plataformes d’acció política a Internet. La xarxa ofereix noves possibilitats  que les administracions públiques no estan aprofitant: es podria gestionar el feedback dels ciutadans (connectats a Internet), gestionar discussions grupals sobre temes d’interès, etc. Trobo que, en la política local, hi podria haver molts canals d’accio política que la gent decidís via Internet. Per exemple, l’ús d’una part dels pressupostos municipals per a cada barri podrien votar-se per Internet de manera ràpida i segura.

Si les administracions públiques no aprofiten l’oportunitat, ja sorgiran iniciatves privades. Causecast n’és un bon exemple. Patrocinada per alguns personatges famosos dels EUA,  Causecast és una plataforma on els usuaris poden crear causes  i conviden la resta d’usuaris a implicar-s’hi. S’hi poden carregar vídeos i convidar a esdeveniments, entre d’altres.

Abstencionisme

Després de cada elecció apreixen els líders polítics lamentant la baixa participació, mentre els analistes es demanen com és possible que, per exemple, molts joves no votin. Possiblement, per a una part d’aquests joves, els mitjans de comunicació clàssics no siguin suficient. Acostumats a participar en mitjans interactius on poden ser creadors a part de receptors, una decisió (vot) cada quatre anys pot semblar-los insuficient i poc interessant com a eina de participació política en la societat. Crec que aquesta és una de les moltes variables que poden apuntar a una poca participació dels joves en politica (tot i que no és ni de bon tros la més important). Els partits comencen a adaptar-se als mitjans digitals, i Obama demostra l’efectivitat d’entendre aquest nou món i aprofitar-lo en l’acció política. Com tot en aquesta societat feta d’uns i zeros, vés a saber com hauran respost d’aquí a cinc anys els polítics als reptes d’Internet.

Links: Blog de Chris Baggot sobre l’Action Day 2008;

Us imagineu un món on tots portéssim una SenseCam? Bell afirma que la nostra cosmovisió serà radicalment diferent quan tots tinguem una segona memòria, perfecta. A l’article de títol bíblic No oblidaràs del setmanari Der Spiegel , explica algunes de les possibles conseqüències en un món on tinguem una còpia de la nostra memòria en un nostre disc dur extern:

De totes maneres, també hi hauria inconvenients. Diuen que, amb el pas del temps, tendim a recordar les coses bones i a oblidar o minimitzar les dolentes. Aquest mecanisme de supervivència no existiria en la segona memòria perfecta.

D’altra banda, on sí que podrien jugar un paper radical la SenseCam seria en malalts d’Alzheimer o persones que pateixin algun altres tipus de pèrdua de memòria. Trobo que aquesta seria una de les línies d’investigació més interessants, complementària a la investigació mèdica-neuronal d’aquestes tecnologies. Fins a quin punt pot millorar això la qualitar de vida de les persones amb disminució de memòria?

Per acabar, us deixo amb la cita de Kelly:

In 10 years, the system will contain hundreds of millions of miles of fiber-optic neurons linking billions of anti-smart chips embedded into manufactured products, buried in environmental sensors, staring out from satellite cameras, guiding cars, and saturating our world with enough complexity to begin to learn. We will live inside this thing.

         (Kevin Kelly, WIRED, 13.08, August 2008)

Si Internet arriba a ser mai com un cervell, haurà de veure’s fins a quin punt són previsibles les connexions sinàptiques de la màquina.